L’aquarel·la com a tècnica pictòrica

Tècnica aquarel·la a l'exposició de Cal Sindreu

La tècnica aquarel.la es basa en l’ús d’una pintura que té com a aglutinants substàncies especials solubles en aigua i goma aràbiga, que serveixen per fixar el color sobre el paper. Aquest ús indispensable de l’aigua és el que dóna nom a aquesta tècnica. L’aquarel.la s’ha utilitzat en diverses èpoques de la història de la pintura, com per exemple a l’antic Egipte, la Xina o el Japó. Així mateix, també s’ha utilitzat en diversos períodes i cultures, que han emprat l’aigua com a cohesiu per acolorir. L’ús més freqüent de la tècnica d’acolorir amb aigua o altres substàncies aquoses va ser un complement de la pintura en si mateixa. S’utilitzava l’aquarel.la, per exemple, per fer l’estudi del resultat cromàtic en els dibuixos preparatoris d’obres majors, per donar color a dibuixos arquitectònics, o com a complements de gravats per a il.lustracions d’obres de botànica i zoologia, en què realment es va assolir una qualitat artística sorprenent.

En un sentit modern, les primeres aquarel.les les va emprar Dürer, que va traçar una sèrie de dibuixos amb ploma acolorits amb aquarel.la, així com una sèrie de paisatges, en què l’aquarel.la ressalta la lluminositat del conjunt i permet detalls específics. Aquesta facilitat de l’aquarel•la per reproduir atmosferes paisatgístiques va fer que al segle XIX aquesta tècnica adquirís l’autonomia i autoritat d’un gènere pictòric propi: el paisatge, amb artistes com Girtin, Turner, Constable o Bonington a Anglaterra, que fou el país de referència durant aquest segle.

L’esclat d’aquesta tècnica pictòrica a Anglaterra i l’expansió a la resta de països d’Europa va ser degut a la necessitat de satisfer una demanda, cada cop major, d’artistes que buscaven mètodes i procediments pictòrics alternatius a l’omnipresent oli. La immediatesa de l’execució, que no requeria un ajust exacte a la definició formal i rigorosa de la realitat, i l’adaptació al petit format la van convertir en una tècnica ideal per al gènere del paisatge. D’aquesta manera es va difondre la pràctica de pintar d’après nature, cosa que va obtenir efectes de gran sensibilitat amb l’ús de paper rugós, prèviament humitejat, en què els colors, aplicats separadament, es fonien sobre el paper humit i creaven un efecte liquat.

Un altre fenomen que va impulsar aquest gènere va ser l’auge de la burgesia, que buscava objectes decoratius poc costosos. Aquesta classe benestant va trobar en l’aquarel•la la tècnica ideal per cobrir les seves necessitats, i la va convertir en una pintura fàcil i econòmica en la comercialització.